Les organitzacions sanitàries sempre han tingut clar que la seva missió consistia en tenir cura o cuidar de la salut de la població a través d’una atenció que s’havia de caracteritzar per l’excel·lència. I per això des dels àmbit de la gestió s’ha vetllat perquè els professionals de la salut del propi centre complissin amb el seu codi d’ètica professional, que és el que estableix les actituds ètiques que han d’assumir metges, infermeres, psicòlegs, fisioterapeutes, treballadors socials, etc… per assegurar que les persones rebin una atenció de qualitat.
L’organització ha de cuidar els professionals perquè puguin exercir la seva tasca (tenir cura dels altres) en les millors condicions
Tanmateix, tradicionalment, l’èxit de la qualitat de l’atenció de la població ha pivotat, de manera gairebé exclusiva –i d’una manera injusta– en els propis professionals, sense prestar massa atenció al paper que juguen les organitzacions en l’assoliment d’aquest objectiu. Aquest fet ha provocat el desencís i la desmoralització dels professionals disposats a donar el millor de si mateixos, però que han vist com les seves il·lusions es fonien sense poder-hi fer res.
L’ètica de les organitzacions
Aquest biaix que carrega la responsabilitat de la qualitat de l’atenció en els professionals comença a fer un gir a partir dels anys setanta del segle XX, quan neix a Estats Units l’ètica del negocis (business ethics), que posteriorment prendrà formulacions com “ètica empresarial”, “ètica de la gestió”, “ètica de les organitzacions”, i que actualment es podria englobar en la filosofia de la Responsabilitat Social Corporativa. L’ètica de les organitzacions genera un canvi molt important, perquè recorda que l’ètica no és només individual, sinó que també es corporativa i comunitària. Aquesta nova forma de concebre l’ètica que fa el salt del deure personal a la responsabilitat col·lectiva és indispensable per “remoralitzar” les organitzacions i donar-los un nou impuls.
L’ètica de les organitzacions sanitàries parteix de la idea que els centres sanitaris, encara que hagin de vetllar pels aspectes econòmics per garantir la seva viabilitat, porten a terme una tasca molt valuosa per a la societat, i cal desenvolupar-la en el marc d’uns valors ètics, i no només des de la mirada econòmica.
Segons la filòsofa Adela Cortina, que ha reflexionat àmpliament sobre l’ètica de l’empresa, per tal de forjar un éthos organitzatiu, això és, un estil corporatiu, s’haurien de tenir en compte diferents elements:
- L’organització és, en primer lloc, un sistema de valors, amb potencials que han d’aflorar a través d’una cultura corporativa.
- Les organitzacions han de redefinir-se des de les seves finalitats i, per tant, des dels valors que les identifiquen.
- L’ètica és una exigència dels sistemes oberts: en els sistemes tancats allò moral s’identifica amb allò legal, mentre que en els sistemes oberts, desregularitzats, els professionals necessiten normes de comportament que descansin en els valors de la institució. Aquestes normes adquirides pels professionals constitueixen una cultura organitzativa.
- L’ètica és rendible perquè genera sentit a la tasca que es desenvolupa i això, al mateix temps, promou la motivació dels qui treballen en l’organització.
Aquesta ètica organitzativa queda recollida habitualment en els codis d’ètica dels centres sanitaris. Es tracta de disposar d’un instrument per conèixer els valors i per concretar el tipus d’accions i processos que l’organització espera del seu personal. Però com hem vist, per assolir aquest objectiu, l’organització ha de tenir cura dels qui tenen cura perquè estiguin en les millors condicions per poder exercir la seva tascaamb excel·lència tant des del punt de vista tècnic com ètic.
Tenir cura dels qui tenen cura
De la mateixa manera que les organitzacions sanitàries promouen un model d’atenció centrat en les persones, també cal instaurar, si no s’ha fet encara, un model d’organització basat en les persones, que tingui cura de les necessitats del personal de la institució. L’ètica de les organitzacions incorpora el tenir cura com a fonament de la seva acció, i això significa que ha de tenir cura dels qui tenen cura, i de tot el que està implicat en la gestió.
Tenir cura dels professionals es concreta en fer una assignació de recursos adaptada a les necessitats reals, afavorir la conciliació i facilitar processos participatius
En aquest sentit és imprescindible, entre molts d’altres aspectes, fer una assignació de recursos adaptada a les necessitats reals, elaborar una bona planificació horària, que afavoreixi el benestar personal i permeti la conciliació de la vida familiar amb la vida laboral. Si el model d’atenció centrada en la persona fa èmfasi en l’autonomia, també el model d’organització ha de tenir en compte l’autonomia del seu personal, i això passa per generar processos de democràcia participativa on es pugui escoltar la seva veu. Les organitzacions que promouen la participació en els processos de decisió o deliberació augmenten el sentit de pertinença i, per tant, d´implicació en la bona marxa dels centres.
Tenir cura de les organitzacions
Superat l’escull que considera que la qualitat de l’atenció només depèn dels professionals, s’ha de vigilar de no caure novament en l’error de fer pivotar, ara, tota aquesta responsabilitat únicament en les organitzacions.
L’administració ha de cuidar de les organitzacions i traslladar l’obligació de cuidar a les polítiques sanitàries que condicionen el seu funcionament
El tenir cura és un engranatge en el qual si falla alguna peça tot el sistema s’enfonsa, en el sentit que ens deshumanitzem socialment. Els professionals han de tenir cura de la ciutadania. Les organitzacions han de tenir cura dels qui tenen cura, i les organitzacions sanitàries també han de ser cuidades per part de l’administració, que és qui estableix les polítiques sanitàries, que condicionen posteriorment les polítiques institucionals. L’obligació de cuidar s’eixampla més enllà de l’àmbit dels professionals i de la institució i adquireix una dimensió política.
També l’administració ha de ser “cuidadora”. Introduir el tenir cura en la vida política significa donar un pas decisiu en la millora de la societat. Com sosté Victòria Camps en la seva darrera obra Tiempo de cuidados: “Fer del cuidar un objectiu polític significa atacar els vicis que llasten el servei públic i que fan de les administracions organismes poc aptes per complir amb la seva missió més pròpia, la d’atendre i auxiliar a la ciutadania més necessitada. Significa dissenyar estructures que propiciïn la redistribució de les obligacions de cuidar-nos mútuament”. Només des d’aquesta concepció transversal de tenir cura construirem una societat veritablement democràtica, més humana, i que garanteixi el futur de les organitzacions.
Foto de Markus Spiske
M’ha agradat molt Ester!
Els temps que venen parlen d’aixó, a veure com tots plegats ho concretem!